divendres, 11 d’abril del 2014

Cursa del bombers, Girona

Una setmana abans ja tenia pensat anar a veure el recorregut de la cursa per coneixer-lo i poder-m'hi familiaritzar. També vaig pensar un plà per com la meva germana, la Cristina, em podia gravar un mini documental de la cursa. Per mala sort, no vaig tenir oportunitat d'anar a fer un "tomb" per al recorregut.

El dilluns de la setmana de la cursa, ja notava els nervis per participar. Aquests em produien uns pensaments com: em sortirà bé la cursa? acabaré ultima?...

Dia abans de la cursa: Vaig anar a dormir amb nervis i em va costar agafar el son. 

Diumenge dia 30 d'Abril, em sona el despartador a les set del matí, quina son. Miro les xarxes socials i vaig a canviar-me silenciosament per no despertar a ningú. Surto a fora al jardí per mirar el temps que fa. Plou... Buf! Primera cursa del 2014 plovent. Sort que no plou tant, penso. A les vuit i mitja desperto a la meva germana i al meu pare per anar cap al parc de bombers aviat. I a les nou i quinze arribem al parc de bombers i anem a buscar el meu dorsal, el 10. Després, em donen una bossa del Wala amb diferents obsequis a dintre (llaminadures, un buf, una llibreta...) Quina il·lusió! Ara sí que em venen els nervis de debó, ara ja no em puc fer ENRERA!




A les nou i mitja surten els més menuts, els hi plou. Després surten els a tres quarts de deu, els de la categoria mitjana. Finalment, quan queden cinc minuts per les deu, ens avisen diguent que ja ens podem col·locar a la línia de sortida. Augmenten els nervis i començo a fer salts per engegar el cos.  Per sort no plou. I si plou, ni noto la pluja.
Entre mig dels participants, sona la sirena. Una sirena de bombers que xorda, però que deixa clar que ara és l'hora, l'hora de la veritat. Els nervis es passen, comencem a córrer, passo pel costat de la meva germana i continuo el meu camí.
Em sento bé i els nervis han marxat. A la que sortim de la zona esfaltada, comencen les pujades. Deunidor quins desnivells! Haig de dir que ha sigut divertit: pujar i baixar trapitjant fang com un nen petit amb una joguina que li acaben de regalar. Una de les pujades, l'ermita de Sant Roc, molt dura... Veig més d'un corredor a davant meu que deixen de córrer i desideixo caminar una mica per descansar. Quan veig que els de davant meu comencen a córrer, m'hi sumo i continuo corrent.
Després de passar per pujades dures, toquen les baixades -ja ho diuen: tot el que puja, baixa-. En aquestes baixes és on millor m'ho passo ja que estic anant a "todo gas"! I M'imagino que sóc Kilian Jornet i això em dona forces per continuar la cursa. En una de les baixades, hi ha un avituallament, per fi!. Pensava que no arribaria mai! Allà, a mà dreta, un nen em dona aigua i l'agafo. El que no sé és que és oberta i com que anava de pressa, la meitat de l'aigua em cau per sobre. Sort que estic suada i molla de la pluja i no noto l'aigua freda que em cau.

Encara queda alguna pujada i baixada més, però no són tant fortes ni cansades... Veig a unes persones amb armilles fluorescents, els voluntaris, que ens animen per seguir endevant.

Per fi em sona la zona i veig que som arribant al lloc de partida. Dos policies m'indiquen el camí i segueixo endevant pensant que només em queden uns metres per finalitzar. Per això, a l'ultima recta, decideixo fer un spring, tot passant a un home i una dona. Passo l'arribada i em poso a caminar. Que bé que em sento sabent que ja tinc una cursa més per emportar-me dins la maleta de records per explicar.
L'enorabona als bombers perquè van aconseguir 730 kg
per al banc d'aliment.
Un cop paro, me'n vaig a fer cua per la recompensa: un bon entrepà de botifarra i un got amb
Aquarius. Que bo! Encara no sé d'on he tret les forces, però val la pena treure-les, si cal, de sota les pedres.

El sufriment és momentani. La glòria, eterna.

Diploma de la cursa. 1h 3min un récord de temps. 22 noia de 53.


Aquí us deixo el video que va gravar la Cristina de la sortida:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada